22 de juliol 2007

L'obligació moral de parlar sempre en valencià/català

Diuen que parlant s'entén la gent, però parlant en la nostra llengua també. És una cosa que la majoria de catalans i valencians encara no han entés. Per quin motiu molts de nosaltres tenim l'estranya mania de començar una conversa amb un desconegut sempre en castellà? Perquè sempre ens dirigim als foranis en espanyol?

Quan algú no entén una paraula del que els hi estem dient ràpidament ens ho fan saber. És un fet comprovat. Per tant, no hi ha motiu aparent per no començar una conversa en la nostra llengua, a la nostra terra. En qualsevol país normal aquesta seria la situació habitual. Però, és clar, nosaltres no som un país normal... La no utilització de la llengua mata l'idioma propi i, sobretot, el fet de convertir en inútil el català/valencià accelera la seua desaparició. La nostra llengua no pot ser un vehicle de comunicació tancat i només utilitzat entre els indígenes. Ha de ser una eina eficaç de comunicació en tots els àmbits del nostre país i obert a tot tipus de persones, siguen o no nascuts a la nostra terra.

Cada vegada que parlem en castellà podent parlar en català, estem matant una miqueta més la llengua. Una llengua necessita del seu ús per estar viva. I necessita ser útil. Per què si no anava a aprendre català un nouvingut, si no la necessita? Aquest és precisament el problema que existeix a la major part del País Valencià i a l'àrea metropolitana de Barcelona. El català no és necessari. És inútil. I ho és perquè els seus parlants el fem carent d'utilitat.

Visc amb un company gallec i sempre li parle en valencià, ja que no té cap problema de comprensió. No només tenim una relació comunicativa normal i bilingüe -cadascú en el seu idioma sense que això signifique cap problema- sinó que, a més, cada vegada s'anima més a utilitzar el català amb mi. El cas és que, amb un altre company de pis andorrà això no passarà mai, per una senzilla raó: des del primer moment, aquest se li va dirigir únicament en castellà.

Hem d'acostumar-nos a tenir converses en català amb castellanoparlants, tot i que ells es mantinguen en la seua llengua. Doneu-los-hi temps.... poc a poc s'aniran animant. Sobre tot si els incentiveu amb frases del tipus "parles molt bé el català/valencià!!"; "No sabia que el parlares tan bé!" Tot això, és clar, encara que no siga veritat... ells també necessiten perdre la vergonya i això només és possible si guanyen seguretat. Al final tot es redueix a una qüestió de moral... ja que, recordeu, cada vegada que parlem castellà innecessàriament, estem matant una miqueta més la llengua de la nostra terra.

18 de juliol 2007

Redescobrint Convergència

Este cap de setmana he tingut el plaer de conéixer alguns militants convergents de la meua edat. La imatge que tinc d'aquest partit ha anat variant al llarg dels anys...

En la primera etapa (anomenem-la pre-Principat, quan encara no havia vingut a viure ací) CiU era per mi l'únic referent del nacionalisme català i, per tant, no era d'estranyar l'admiració que despertava en mi.

La segona etapa va vindre quan ERC va donar el gran salt a la fama i va passar tot allò del cas Carod i el senyor del bigotet va eixir a "La Nit al Dia" explicant-se molt bé i mostrant aquesta faceta tan... humana que té. CiU va passar a un segon terme i, després de l'espant inicial, allò del tripartit no em va semblar tan mala idea. A més, en contraposar un govern d'esquerres a CiU, el partir de Mas va passar a ser més bé un referent de la dreta catalana i no tant del catalanisme...

Finalment, després de conèixer a fons la faceta... humana d'ERC i tot el que això comporta (ehem!), em trobe en una situació de manca de referents polítics a nivell català (m'hauré de fixar en les CUP?). Per això mateix m'ha agradat molt i molt, trobar-me amb gent jove, dinàmica i progressista a dins de Convergència -que no d'Unió-. Sí, sí, mitjanament progressista. I, sobretot, m'ha agradat comprovar que per ells ser Convergents és ser, abans de tot, nacionalistes, que és, al cap i a la fi, el que per mi sempre havia sgnificat CiU. Caldrà veure si realment és només una etiqueta i una façana o si, veritablement, aquesta gent és catalanista de veres!

05 de juliol 2007

Valencians i catalans incomunicats

La incomunicació entre catalans i valencians no sempre és culpa del govern valencià. Ahir la causa va ser un incendi en la localitat de Mont-Roig del Camp (Baix Camp) que va interrompre el transport en ferrocarril (el nostre benvolgut Euromed i d'altres similars) i, fins i tot, va obligar a tallar l'autopista AP-7 i la N-340. És a dir, que ni amb tren ni amb cotxe podíem pujar ni baixar. Renfe no va poder, ni tan sols, oferir autobusos alternatius. Per una vegada sembla que Renfe tampoc ha estat el culpable!

A hores d'ara sembla que el problema ja s'ha solucionat. Tandebò tots els obstacles que provoquen la incomunicació valencianocatalana se solucionaren tan ràpidament!

04 de juliol 2007

"Digues una cosa en valencià!"

El dissabte passat vaig viure una situació insòlita a Sant Cugat del Vallès. Em vaig trobar amb la mare d'un amic meu que té una visió una miqueta "estranya" dels valencians. Quan es va assabentar que jo venia de més a baix del Sènia, em va demanar tota emocionada que diguera alguna paraula típica valenciana! Ho va dir com si acabara de veure un àlien o un animal en perill d'extinció. Em vaig sentir momentàniament tractat com una mona de fira, com una bèstia exòtica, o com un estranger de l'altra punta del món! Al final, em sembla que es va decebre quan vaig dir "xè!", "paella" i "fallera"... es veu que el que volia sentir era "xiquet i xicotet".

El problema, evidentment, no és d'aquesta bona senyora -molt autèntica, per cert- ni resulta preocupant la seua actitud, sinó les circumstàncies que possibiliten que un català tinga aquesta visió exòtica i excessivament folkloritzada d'un valencià. Recordem que no estem parlant d'un nord-americà i un xinès, sinó de dos pobles veïns amb una cultura molt similar i un mateix idioma... Tantes coses hem fet malament? Tantes barreres hem creat entre catalans i valencians que veiem l'altre com un individu distant i exòtic? Espere que aquests humils escrits contribuïsquen, en certa manera, a eliminar les parets que alguns s'empenyen en aixecar entre cacalans i blavencians.