Hui, 9 d'octubre, els valencians celebrem un any més la data simbòlica en què el rei Jaume I va conquerir la ciutat de València, la qual cosa siginificaria, més tard, la creació del Regne de València i l'aparició del poble valencià. El 9 d'octubre és, a més, el dia de Sant Dionís, jornada dels enamorats valencians, que se celebra sobretot a la capital i a les comarques properes a la ciutat de València, amb la tradicional mocadorà, en què els enamorats es regalen mocadors plens de dolços i pastissets.
Per als nacionalistes, el 9 d'octubre és, sobretot, la Diada nacional del País Valencià, una jornada festiva però també marcada per la reivindicació. La tradicional manifestació de cada any s'ha fet, com ja és tradicional, per la vesprada. Els actes institucionals del matí continuen estan monopolitzats pel blaverisme espanyolista que, una vegada més, s'ha emocionat amb el pas de la Reial Senyera i l'himne regional seguit de l'himne espanyol. No és res nou, però he estat mirant part de la retransmissió que ha fet Televisió Valenciana Internacional i m'ha entristit comprovar com d'alié era tot allò per mi. En l'acte oficial no apareix, com de costum, cap dels símbols amb què ens identifiquem els que estimem el País Valencià. Ni l'himne, ni la bandera. I potser molts de nosaltres ja acceptem, en part, aquests dos símbols. Però vore banderes espanyoles i escoltar l'himne d'Espanya ja és massa.
Això, no obstant, és el que li agrada a milers de valencians que s'emocionen amb el pas de la Reial Senyera, igual que ho fan amb la Mare de Déu dels Desamparats... És evident que el nacionalisme no ha sabut jugar la carta popular i treure profit d'aquests sentiments. El dia dels valencians és, doncs, un dels moments en què es fa més visible la divisió del nostre poble: uns pels matins; els altres per la vesprada. Uns són els oficials; els altres els ignorats mediàticament.
I si algú ha pensat "m'avergonyisc de ser valencià" quan ha vist els actes del matí, li recomane que pense una altra cosa: que repetisca "m'avergonyisc de què siguen valencians".
Per als nacionalistes, el 9 d'octubre és, sobretot, la Diada nacional del País Valencià, una jornada festiva però també marcada per la reivindicació. La tradicional manifestació de cada any s'ha fet, com ja és tradicional, per la vesprada. Els actes institucionals del matí continuen estan monopolitzats pel blaverisme espanyolista que, una vegada més, s'ha emocionat amb el pas de la Reial Senyera i l'himne regional seguit de l'himne espanyol. No és res nou, però he estat mirant part de la retransmissió que ha fet Televisió Valenciana Internacional i m'ha entristit comprovar com d'alié era tot allò per mi. En l'acte oficial no apareix, com de costum, cap dels símbols amb què ens identifiquem els que estimem el País Valencià. Ni l'himne, ni la bandera. I potser molts de nosaltres ja acceptem, en part, aquests dos símbols. Però vore banderes espanyoles i escoltar l'himne d'Espanya ja és massa.
Això, no obstant, és el que li agrada a milers de valencians que s'emocionen amb el pas de la Reial Senyera, igual que ho fan amb la Mare de Déu dels Desamparats... És evident que el nacionalisme no ha sabut jugar la carta popular i treure profit d'aquests sentiments. El dia dels valencians és, doncs, un dels moments en què es fa més visible la divisió del nostre poble: uns pels matins; els altres per la vesprada. Uns són els oficials; els altres els ignorats mediàticament.
I si algú ha pensat "m'avergonyisc de ser valencià" quan ha vist els actes del matí, li recomane que pense una altra cosa: que repetisca "m'avergonyisc de què siguen valencians".
