04 de juliol 2007

"Digues una cosa en valencià!"

El dissabte passat vaig viure una situació insòlita a Sant Cugat del Vallès. Em vaig trobar amb la mare d'un amic meu que té una visió una miqueta "estranya" dels valencians. Quan es va assabentar que jo venia de més a baix del Sènia, em va demanar tota emocionada que diguera alguna paraula típica valenciana! Ho va dir com si acabara de veure un àlien o un animal en perill d'extinció. Em vaig sentir momentàniament tractat com una mona de fira, com una bèstia exòtica, o com un estranger de l'altra punta del món! Al final, em sembla que es va decebre quan vaig dir "xè!", "paella" i "fallera"... es veu que el que volia sentir era "xiquet i xicotet".

El problema, evidentment, no és d'aquesta bona senyora -molt autèntica, per cert- ni resulta preocupant la seua actitud, sinó les circumstàncies que possibiliten que un català tinga aquesta visió exòtica i excessivament folkloritzada d'un valencià. Recordem que no estem parlant d'un nord-americà i un xinès, sinó de dos pobles veïns amb una cultura molt similar i un mateix idioma... Tantes coses hem fet malament? Tantes barreres hem creat entre catalans i valencians que veiem l'altre com un individu distant i exòtic? Espere que aquests humils escrits contribuïsquen, en certa manera, a eliminar les parets que alguns s'empenyen en aixecar entre cacalans i blavencians.