Redescobrint Convergència

Este cap de setmana he tingut el plaer de conéixer alguns militants convergents de la meua edat. La imatge que tinc d'aquest partit ha anat variant al llarg dels anys...

En la primera etapa (anomenem-la pre-Principat, quan encara no havia vingut a viure ací) CiU era per mi l'únic referent del nacionalisme català i, per tant, no era d'estranyar l'admiració que despertava en mi.

La segona etapa va vindre quan ERC va donar el gran salt a la fama i va passar tot allò del cas Carod i el senyor del bigotet va eixir a "La Nit al Dia" explicant-se molt bé i mostrant aquesta faceta tan... humana que té. CiU va passar a un segon terme i, després de l'espant inicial, allò del tripartit no em va semblar tan mala idea. A més, en contraposar un govern d'esquerres a CiU, el partir de Mas va passar a ser més bé un referent de la dreta catalana i no tant del catalanisme...

Finalment, després de conèixer a fons la faceta... humana d'ERC i tot el que això comporta (ehem!), em trobe en una situació de manca de referents polítics a nivell català (m'hauré de fixar en les CUP?). Per això mateix m'ha agradat molt i molt, trobar-me amb gent jove, dinàmica i progressista a dins de Convergència -que no d'Unió-. Sí, sí, mitjanament progressista. I, sobretot, m'ha agradat comprovar que per ells ser Convergents és ser, abans de tot, nacionalistes, que és, al cap i a la fi, el que per mi sempre havia sgnificat CiU. Caldrà veure si realment és només una etiqueta i una façana o si, veritablement, aquesta gent és catalanista de veres!